Categoria: Cròniques i Reportatges

Balagué: “Les persones amb trastorns psicòtics són més un perill per sí mateixes “

Per Jennifer Ariza López 

Conversem amb la psicòloga clínica, Núria Balagué, del Centre Salut Mental d’Adults de Berga, per tal de conèixer més com es viuen trastorns psicòtics com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar, des de fora i des de dins.

Com són els trastorns psicòtics com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar? 

Aquest tipus de trastorns depenen molt de com és cada persona. L’esquizofrènia implica un deteriorament cognitiu degut als brots d’al·lucinacions i deliris que pateixen els malalts. Es tracta de persones amb un aplanament afectiu i pèrdua d’adequació social, ja que experimenten dificultats a l’hora de relacionar-se amb els altres.

Mentre que els individus amb trastorn bipolar no tenen un deteriorament tan gran com els esquizofrènics, ja que poden portar una vida més normalitzada fins i tot a nivell familiar i laboral. Aquestes persones han de fer un bon tractament farmacològic, portar uns bons hàbits d’exercici, i adoptar una bona capacitat d’identificació de canvis que puguin anunciar una possible fase maníaca o depressiva.

 Quin tipus de tractament tenen aquests trastorns? 

Tant l’esquizofrènia com el trastorn bipolar són trastorns genètics, hereditaris i totalment biològics. El tractament principal per ambdós sempre serà farmacològic per tractar els símptomes, és a dir, evitar els deliris o les al·lucinacions olfactives, auditives, entre d’altres. El que s’intenta amb la medicació és reduir aquesta desagradable simptomatologia.

Hi ha també algun tipus d’atenció psicològica per aquests trastorns? 

El tractament sempre serà psiquiàtric, però es pot acompanyar amb una ajuda psicològica. En el cas de les persones amb trastorn bipolar, se’ls dona informació sobre el què es pot millorar o empitjorar, i es treballa sobretot la identificació de senyals que avisen que la persona pot estar tirant cap un estat maníac o depressiu. Com normalment la mania és molt ràpida, si la persona la reconeix, amb fàrmacs es pot aturar i evitar l’ingrés. La depressió és més lenta, però la mania és més ràpida i en una d’aquestes fases, el malalt pot dur a terme accions desorbitades, com malgastar tots els seus estalvis en un moment, per exemple. El que s’intenta evitar és el desencadenament d’aquest episodis.

I a nivell psicològic què es treballa amb els esquizofrènics? 

S’intenta que tinguin més qualitat de vida. Es treballen habilitats socials, es millora la seva cura personal o l’adaptació al entorn, etc.

Precisament l’entorn com ha d’actuar amb persones esquizofrèniques o amb trastorns bipolars? 

El tracte ha de ser normalitzat i no diferencial perquè això genera molt mal i incomprensió en les víctimes. S’ha de tenir en compte que l’individu amb trastorn bipolar pot encaixar millor en activitats del dia a dia, mentre que a l’esquizofrènic li costa més adaptar-se socialment. Però tot i que siguin persones amb dificultats per relacionar-se, no són perilloses com es diu en moltes ocasions.

Com comentes s’acostuma a relacionar aquest tipus de trastorns amb conductes violentes. Per què és així? 

Perquè quan en alguna ocasió surt als mitjans de comunicació que una persona esquizofrènica, per exemple, ha comés algun delicte, es genera molta alarma social. També s’ha de tenir en compte que no sempre es parla en aquest sentit de malalts mentals, sinó de conductes més antisocials que justifiquen en alguns casos accions delictives per tenir una consideració diferent al patir suposadament una malaltia mental.

Es dóna la sensació al públic de que hi ha una prevalença molt alta de conductes violentes desencadenades per aquests trastorns, però realment és baixa. De fet, una persona amb una simptomatologia psicòtica activa té més risc de fer-se mal a ella mateixa, que a la resta, degut a que percep o sent coses que només ella veu.

Tenen cura l’esquizofrènia i/o el trastorn bipolar en l’actualitat? 

Avui en dia aquests trastorns no tenen cura. Es tracten, però no es curen. I tot i fer el tractament correctament, el pacient pot patir una descompensació. Per exemple, la primavera pels malalts amb trastorn bipolar és perillosa. Els canvis estacionals afecten molt a aquesta patologia.

Evidentment, si no es fa correctament el tractament o es consumeixen drogues, la descompensació està assegurada. Però és clar, les malalties segueixen el seu curs, tot i que el tractament es porti a terme a la perfecció.

Bones pràctiques en la difusió d’informació sobre salut mental

Elaborat per Patricia Bazaga Martínez

Els mitjans de comunicació contribueixen notablement alhora de construir la manera com percebem el nostre entorn i la nostra societat. Per consegüent tenen la capacitat de remarcar o fer desaparèixer la discriminació social que pateixen les persones amb malalties mentals.

Tant és així que des del codi deontològic periodístic ja remarquen la necessitat d’actuar amb ‘especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral’.

1

Així mateix, la llei espanyola també determina el deure i responsabilitat del personal sanitari alhora d’informar el pacient sense perjudicar-lo. I les obligacions ètiques arrelades a qualsevol estudi de investiagació biomèdica que vulgui ser difós.

A partir d’aqui, elaborem una petita guia de bones pràctiques alhora de difondre informació sobre salut mental. Primerament és necessari saber amb quin tipus d’informació estem tractant. Per aquest motiu ens interessa saber quina és la seva rellevància, que pot aportar a la societat en relació a fomentar el coneixement sobre salut mental i quines opinions en tenen els professionals en el tema.

En segon moment, hem de verificar que tant les competències de les fonts com la seva experiència estigui al mateix nivell que la informació amb la qual tractem. D’aquesta manera la qualitat de la nostra peça incrementa, ja que les fonts correctes li aporten molt de valor. A més, hem de diferenciar entre els interessos que poden sorgir de la seva intervenció. És a dir, si les fonts actuen en nom propi o només representen a l’entitat per la qual treballen.

Paral·leament a l’aparició d’una malaltia podem identificar l’existència d’un risc tant per individus com per a col·lectius. Aquest fet remarca la necessitat de comunicar adequadament el risc sense magnificar-lo ni treure-li importància. D’aquesta manera, alhora de parlar sobre els riscos d’una malaltia hem de tenir en compte els esdeveniments anteriors. Això ens serveix per tal que el públic comprengui més facilment el que està passant. També és rellevant comunicar com s’afrontarà aquest risc.

Per aquest motiu, considerem que l’efecte del treball periodístic ha de potenciar el coneixement social de les malalties de salut mental, presentar la malaltia amb la mateixa normalitat amb la qual es tracten d’altres com per exemple la diabetis, evitar potenciar el vincle entre violència-malaltia mental, ja que una cosa no justifica l’altre. Així com oferir contingut i termes fora de context, ja que estem tractant amb persones que tenen dret a ser tractades de manera respectuosa.

Informació elaborada a partir dels documents oficials: ‘Cómo abordar la Salud Mental en los medios de comunicación. Guía de estilo‘ i ‘Consideracions ètiques entorn de la Informació Sanitària‘.

Salvans: “Aquí la gent té la llibertat de dir el que es troba a casa i els altres ho entenem”

Per Clara Ferrer Capó

Joaquim Salvans, el president de l'associació. Fotografia: Maria Vallvé
Joaquim Salvans, el president de l’associació. Fotografia: Maria Vallvé

Com va néixer l’associació?

L’octubre del 2007 en el Dia Mundial de la Salut Mental. Ens vàrem reunir a La Garriga una sèrie de famílies que tenien algun membre afectat per aquest tipus de problema i vàrem veure que podríem constituir-nos en un grup d’ajuda mútua. I així ho vàrem fer. El gener del 2008 posàrem en marxa aquest grup d’ajuda mútua. Després vàrem veure que l’associació anava creixent i que, per tant, era necessari legalitzar-la com a institució. Llavors, l’octubre del 2009 vàrem inaugurar l’associació El Far.

Per què El Far?

Molts components del grup d’ajuda mútua vàrem estar parlant de quin nom li posàvem. Varen sortir diverses propostes. Una senyora va dir “el far” perquè orienta, il·lumina… i ens va agradar aquest simbolisme.

Quina va ser la teva motivació per a formar El Far?

Tinc dues motivacions. Primerament vaig treballar en el camp de la salut mental, sóc infermer especialitzat en psiquiatria i vaig treballar en un centre de rehabilitació a Nous Barris de Barcelona. D’altra banda, tinc un familiar afectat d’un trastorn mental.

L’esquizofrènia és la malaltia que més pateixen els usuaris de l’associació?

Sí. També hi ha casos de Trastorn Bipolar, algun Trastorn Límit de la Personalitat… Però domina el diagnòstic d’esquizofrènia.

Quina és la teva tasca en El Far?

Com qualsevol president d’una associació, el que faig és coordinar una mica totes les activitats que es realitzen.

Qui proposa aquestes activitats?

La Junta.

Com s’estructura l’associació?

Tenim una junta en la qual hi ha un president, un secretari i uns vocals. Aquesta junta es reuneix almenys un cop cada mes. Llavors, fem un ordre del dia com qualsevol altre associació i parlem de tots els temes que es plantegen. A més a més, Nosaltres estem federats a la Federació Salut Mental de Catalunya, que aglutina una seixantena d’associacions de tot el territori català.

Què creu que pot aportar El Far als seus membres?

Bàsicament, que es trobin en un espai i, a partir d’allà, estableixin uns vincles. . És a dir, es tracta de normalitzar la situació d’aquestes persones i dels seus familiars.

Quines malalties mentals creu que estan més estigmatitzades?

La paraula esquizofrènia té connotacions molt negatives, com ara la violència. Jo també he tardat uns anys a poder dir que tenia un familiar amb un trastorn mental.

S’hauria de canviar la terminologia d’aquestes malalties?

No es pot canviar, és un diagnòstic. El que hem de canviar és el concepte que tenim les persones sobre aquests trastorns.

Quina ha estat l’evolució de El Far?

En realitat som poca gent. Costa molt a la gent apuntar-se a l’associació.

Per què?

Perquè si et poses a la parada de l’associació, el poble ja et reconeix, tant si ve la família com l’afectat. La gent està una mica reticent. Intentem anar rompent això, que es doni la cara.

Què diries per animar aquells que puguin necessitar el suport de l’associació per a què s’apuntin a El Far?

Tenim un local propi i que vinguin a informar-se de tot el que fem. Els grups d’ajuda mútua van molt bé també per a les famílies, perquè no pots parlar d’aquests temes amb qualsevol persona perquè no t’entendrà. En canvi, aquí la gent té la llibertat de dir el que es troba a casa perquè els altres ho podem entendre. Que no tinguin por, que hem de fer pinya i anar normalitzant aquestes situacions.

Quin és el perfil dels membres de la Junta?

Tots són familiars. A més a més, tenim una psicòloga a l’associació que treballa per a nosaltres tres o quatre vegades a la setmana. Això ens va molt bé perquè presentem situacions que ens trobem a casa i ella ens fa veure una mica si la postura que prenem és correcta o no.

Quines activitats es duen a terme?

Fem uns tallers on hi ha un monitor de plàstica especialitzat on només hi participen els usuaris, és a dir, les persones afectades. Llavors, quan no hi ha tallers, fem dos cops al mes el Grup d’Ajuda Mútua (GAM) per a familiars. Després, dos divendres al mes es fa un taller de cuina que dirigeix una mare d’un usuari i que és per als altres malalts. També s’organitzen altres activitats com sortides i excursions, com ara anar a Montserrat. Finalment, cada mes estem també a la Fira Alternativa en la qual hi participem amb una parada d’objectes que ens dona la gent per ajudar-nos i, així, a aconseguir diners per a poder fer totes aquestes activitats.

Video resum de l’entrevista, per Maria Vallvé:

Estigma i salut mental

Per Clara Ferrer Capó i Maria Vallvé Aragón

Sempre hi ha hagut persones diferents, especials, que han estat jutjades i menyspreades per la societat. Com, per exemple, algunes de les que pateixen un trastorn mental, com ara l’esquizofrènia i el trastorn bipolar. Tot i que al llarg dels anys la visió d’aquest col·lectiu ha anat millorant, encara avui dia trobem prejudicis molt arrelats i que desencadenen en un tracte injust envers el malalt.

Per tal d’aprofundir en totes aquestes qüestions, hem consultat fonts expertes com ara la psicològa Carla Gavaldà i el psiquiatre Jordi Obiols. Gavaldà treballa en la plataforma digital Obertament i ha fet un màster en Investigació i Intervenció Psicosocial. Obiols, per la seva banda, és psiquiatra i també coordinador d’un programa de doctorat de Psicopatologia Infantil, Juvenil i d’Adults a la Universitat Autònoma de Barcelona. Finalment, Obiols també és autor de diversos estudis,i publicacions científiques i llibres com Esquizofrènia.

Què entenem per estigma?

En la terminologia grega el concepte estigma significava ferida i es referia als signes corporals que mostraven atributs malèfics o poc habituals i que afectaven a l’estatus de qui els presentaven.

Amb els anys, segons explica Carla Gavaldà, teòrics de diferents disciplines han coincidit en afirmar que no podem reduir l’estigma a les manifestacions corporals. Ervin Goffman, sociòleg americà, es va referir a l’estigma com a “atribut profundament desacreditador“, és a dir, com a característica que presenta efectes no desitjats i negatius per a la persona portadora.

Goffman també identificava tres possibles fonts en el sorgiment de l’estigma: les deformacions físiques, els defectes del caràcter (en aquest grup hi entrarien les psicopatologies) i  les singularitats que presenten grups ètnics, nacionals o religiosos diferents els nostres.

En la mateixa línia, Edward Ellsworth Jones proposa l’estigma com a marca que vincula l’individu amb una característica indesitjable i remarca la importància relacional que té amb la discriminació.

També explica que altres col·legues sociòlegs, com Stafford i Scott estableixen una relació interessant amb la desviació, considerant l’estigma com una característica, situació o conducta que contradiu o viola la norma social que porta associades conductes discriminatives cap els desviats.

L’estigma en la salut mental

Quan una persona pateix un transtorn mental, la societat estableix suposicions en base al seu diagnòstic psiquiàtric. Massa sovint caiem en els estereotips. Erròniament, associem esquizofrènia o trastorn bipolar a violènica. Fem servir termes com “bojos” o “rarets” per referirnos-hi, o encara pitjor, els rebaixem intel·lectualment.

you-151415_640

Aquestes idees prefixades  contribueixen a la construcció d’un estigma públic que els mateixos malalts assimilen. Llavors comença a forjar-se l’autoestigma, quan els afectats interioritzen i accepten com a pròpies aquestes representacions negatives i denigrants creades a partir d’estereotips. Tal com adverteix el psiquiatra Jordi Obiols, “les societats humanes, en general, separen i estigmatitzen el que és diferent i com que la malaltia mental greu com l’esquizofrènia implica l’existència d’uns comportaments que els altres no entenem i que ens resulten estranys, això provoca que sigui un grup de gent marginal, com ara els immigrants, entre d’altres”.

D’altra banda, pel que fa a la visió de superioritat envers el malalt mental, Obiols confessa: “Sí que és veritat que l’esquizofrènic té una incapacitat per adaptar-se a la realitat, a una vida laboral, a formar una vida familiar, de fer una vida social normal. Per tant, és un individu que no guanya diners, que no té una autonomia, que depèn dels altres, de la societat… Però el que passa és que la societat potencia tots aquests aspectes”.

Un altra concepció errònia que es té del malalt mental és la violència i el perill de patir una agressió per part d’aquesta persona. No obstant això, Obiols assenyala que la violència de gènere és el tipus d’agressió que predomina en la nostra societat. “La gran proporció de violència que pateix una societat no depèn dels malalts mentals”.

En aquesta línia, el psiquiatra també indica que les paraules i els mitjans de comunicació tenen molt de poder i per tant, poden contribuir a perpetuar l’estigma o, al contrari, aconseguir erradicar-lo. Obiols adverteix que aquest fenomen es fa molt evident sobretot en els problemes de retard intel·lectual. “Els psiquiatres, en un moment donat, feien servir com a paraules tècniques subnormal, idiota o imbècil. Avui dia, cap metge fa servir aquesta terminologia que s’ha quedat obsoleta perquè són directament insults”. Així, Obiols observa que amb la paraula ‘esquizofrènia’ passa el mateix: “Aquest terme ja té un valor negatiu i una connotació social poderosa. Aleshores hi ha països, per exemple el Japó, que ja fa temps que varen proposar un canvi i l’han fet i, en lloc d’esquizofrènia, parlen d’una síndrome de disfunció de disharmonia cognitiva”.

Per tant, les persones que pateixen una malaltia mental han d’afrontar una doble dificultat: la malaltia i els prejudicis discriminatoris.

enferma

Com podem afrontar l’estigma?

Per reduir l’estigma públic, des de la psicologia social i la sociologia, es proposen tres tipus d’estratègies: educatives, de contacte i de protesta.

Les estratègies educatives pretenen desafiar els estereotips sobre salut mental informant-ne a través de llibres, pel·lícules, pàgines web, anuncis o programes.… Un exemple d’aquest tipus d’estratègia el constitueix el programa de La Marató de TV3. Segons assenyala Jordi Obiols, aquesta iniciativa reflecteix la voluntat d’una part de la societat per integrar els malalts a la comunitat en comptes de separar-los i diferenciar-los d’aquesta. Així, aquest programa català ha dedicat algunes edicions als trastorns mentals severs com l’esquizofrènia i el trastorn bipolar.

Les estratègies de contacte interpersonal amb els membres del grup estigmatitzat, que serveixen, segons ens explica Carla Gavaldà, per disminuir els nivells de prejudici. Un exemple serien les xerrades informatives que professionals com la psicòloga Susana Ochoa, del Parc Santiari Sant Joan de Déu, organitzen en escoles i instituts. En aquestes xerrades conviden un malalt a explicar la seva experiència personal als alumnes i després obren un torn de preguntes i un debat. Així, sentint la seva història i dialogant amb ell, humanitzen el transtorn i es desfan de pors i prejudicis. Segons deia Ochoa en el col·loqui ‘El repte de superar l’estigma’, organitzat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balerars, està comprovat que aquest tipus d’activitats són efectives. Abans i després de les xerrades fan un test als alumnes i en comparen els resultats, que mostren com canvia la percepció que tenen de les persones afectades d’un trastorn mental.

Les estratègies de protesta, en canvi, s’utilitzen per reivindicar un tracte més just per part dels mitjans de comunicació per tal de modificar la percepció que es té de les persones que pateixen trastorns mentals. N’és un exemple la web d’Obertament, que treballa des del 2010 per a sensibilitzar tant als mitjans de comunicació com a la ciutadania a través de projectes comunitaris i de l’activisme.

Els grups de suport

Per altra banda, de cara als malalts, per reduir l’auto-estigma i per gestionar millor la malaltia, existeixen els grups de suport. Segons Gavaldà, són útils perquè:

  1. Treballen en grup i, per tant, s’hi identifiquen. Això els serveix per amortir els diversos efectes adversos que els provoca l’estigma.
  2. Milloren la qualitat de vida, partint del principi dajuda.
  3. A més a més, actuen mitjançant la radiodifusió. Aquesta produeix beneficis addicionals en comparació amb la divulgació discriminada, fomentant el sentit de poder sobre l’experiència de malaltia mental i l’estigma.
  4. Promouen estratègies de protesta i contacte, que com deien abans ajuden a reduir l’estigma públic.

Com tractar els malalts?

Tal com explica el psiquiatre Jordi Obiols, les persones han de tractar aquests malalts de la forma més natural possible. Malgrat tot, Obiols reconeix que a l’hora de tractar amb aquestes persones pot haver-hi alguns problemes: “El que passa és que no és fàcil i hi ha molts pacients que són complicats”.

El psiquiatre explica que sí que poden fer vida normal però que també depèn de la persona. “N’hi ha que estan molt malament i necessiten molta ajuda perquè són molt dependents i no poden treballar… Alguns sí que poden treballar i assolir un cert grau d’autonomia i de fer vida, fins i tot, més enllà de la família”.

Enllaços d’interès:

“Reflexiones en torno a la estigmatización social de la locura comprendida como esquizofrenia”:

http://www.psiquiatria.com/revistas/index.php/psiquiatriacom/article/viewFile/1090/1048/

“La psicología clásica ha olvidado el aspecto emocional”:

http://elpais.com/diario/2010/07/28/paisvasco/1280346013_850215.html

AMUNT (L’eufòria bipolar), un documental de Berta O. Peix:

La dependència dels fàrmacs psiquiàtrics

Per Jennifer Ariza López

El consum d’antidepressius i ansiolítics s’ha triplicat en 10 anys a Espanya, segons l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris. Cada vegada són més les persones que acudeixen a aquest tipus de fàrmacs per afrontar situacions que els superen o creuen no poder encarar.

En molts dels casos, cada cop amb més freqüència, els pacients ingereixen pastilles com a “solució fàcil”, a vegades davant d’una mínima dificultat pròpia de la vida quotidiana. Casos en què es tractaria d’una qüestió de voluntat, d’entendre que moments de tristesa, d’ansietat o d’incertesa són inherents del dia a dia, i no tenen perquè dependre d’una pastilla.

Des de la filosofia o la sociologia, autors con Byung-Chul Han o Zygmunt Bauman parlen d’una societat del rendiment d’individus exigents, impacients i amb poca tolerància a la frustració, que senten una derrota irreversible quan les coses no surten com esperaven. Com comenta Daniel Callahan, director del projecte “Los Fines de la Medicina”, són persones també fàcilment persuassives, que accepten el recurs del fàrmac amb la creença de poder entrar així en una espiral de felicitat, malgrat ser química.

Però si ja són moltes les persones que aposten més per la pastilla que per intentar afrontar certes complicacions, se li suma el fet de que segons la Organización de Consumidores y Usuarios (OCU), en el 60% dels casos, són els metges de capçalera els que recepten fàrmacs psiquiàtrics, quan no tenen la formació psicoterapèutica necessària per atendre als pacients. Problemàtica que genera conseqüències negatives pel pacient, ja que al no fer-se un seguiment adequat del tractament, molts d’aquests medicaments creen dependencia per l’inestable automedicació que se’n fa.  Pel que, com comenta Andreu Segura, especialista en Salud Pública, les pastilles poden ajudar quan ho requereixen, però també tenen efectes adversos quan són receptades sense justificació ni control periòdic.

Els psicòlegs recomanen evitar en la mesura possible la solució dels problemes a través dels fàrmacs. La OCU aconsella canviar l’estil de vida per dormir millor, fer més exercici, portar una dieta més saludable i parlar de la situació problemàtica amb algú que pugui ajudar. És important relativitzar els problemes fora del dramatisme, i si es requereix l’ús de fàrmacs és imprescinidible conèixer els efectes secundaris i ser conscients de que en moltes ocasions el què es creu una solució pot esdevenir una major complicació.

 

Esquizofrènia i genialitat… Relacionades?

L'actor Rusell Crowe a 'Una mente maravillosa'
L’actor Rusell Crowe a ‘Una mente maravillosa’

Per Andrea Huguet

Sembla que els psiquiatres no es posen d’acord: hi ha un corrent d’especialistes que creu que les ments brillants que pateixen esquizofrènia no poden desenvolupar tant la seva intel·ligència degut a la malaltia. En canvi, un altre gran grup de psiquiatres creu que esquizofrènia i genialitat tenen una estreta relació.

Mentre no es posen d’acord, el món de l’audiovisual i el cinema en concret sempre han donat visions diferents segons el director o segons la història que expliquen. L’exemple d’una gran pel·lícula dedicada a aquesta malaltia és Una mente maravillosa, del director Ron Howard (2001).

El protagonista del film és Rusell Crowe, que dóna vida a John Forbes Nash, un economista nord-americà i Premi Nobel d’Economia el 1994. Nash va demostrar quan era jove una capacitat psíquica molt superior a la resta de gent, però també era una persona molt asocial. La seva ment brillant es va veure frenada per la malaltia, que es presenta al film com un obstacle impossible de superar per un malalt d’esquizofrènia.

Si voleu fer un tastet del film, aquí teniu el tràiler:

Si veieu que ja us ha enganxat, podeu veure la pel·lícula sencera:

Però com dèiem abans, no tothom pensa de la mateixa manera respecte de l’esquizofrènia i els genis. El responsable de Psiquiatria de l’Hospital del Mar, Víctor Pérez-Solà, assegura que “és innegable que les persones amb vulnerabilitat a patir esquizofrènia, i fins i tot moltes de les ja diagnosticades, tenen una manera de pensar diferent a la majoria, un raonament original que els permet veure camins que la resta no sap veure, i aquestes són definicions de la genialitat“.

Destruint els estigmes

Per Andrea Huguet

Les persones amb un trastorn mental diagnosticat no només han de patir les conseqüències de la seva malaltia, sinó també l’estigmatització social i els tòpics que envolten aquest tipus d’afectacions, que estan molt arrelats a la societat. Avui, doncs, volem explicar els mites que envolten la salut mental i destruir-los.

consejoUn estigma és una relació que es fa d’una persona o un col·lectiu amb una sèrie de característiques, normalment sobre el comportament, l’aparença física, etc. En relació a aquest terme, també existeixen els estereotips i els prejudicis, que van en la mateixa línia. Tots aquests comportaments i creences són errònies i només generalitzen, un fet molt perjudicial per als malalts. Moltes vegades, no viuen en pau i tranquil·lament per por al que la gent del seu voltant pugui dir d’ells.

Leer más

Una nit per a la solidaritat

Gravació i text per Meritxell Vilanova, edició del vídeo per Maria Vallvé

“Aquesta nit ens hem sentit molt acompanyats”. Així agraïa Joaquim Salvans, president d’El Far, la gran assistència a l’acte de dansa solidària organitzat per Lys Moya.

El Teatre Municipal de la Garriga s’omplia el passat 25 d’abril amb ganes d’ajudar i de passar-s’ho bé. En una vetllada guiada per Yolanda Sikara, la dansa i la música es van apoderar de l’escenari amb un gran objectiu: recaptar fons per a l’Associació per la Salut Mental El Far de La Garriga.

Leer más