Balagué: “Les persones amb trastorns psicòtics són més un perill per sí mateixes “

Per Jennifer Ariza López 

Conversem amb la psicòloga clínica, Núria Balagué, del Centre Salut Mental d’Adults de Berga, per tal de conèixer més com es viuen trastorns psicòtics com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar, des de fora i des de dins.

Com són els trastorns psicòtics com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar? 

Aquest tipus de trastorns depenen molt de com és cada persona. L’esquizofrènia implica un deteriorament cognitiu degut als brots d’al·lucinacions i deliris que pateixen els malalts. Es tracta de persones amb un aplanament afectiu i pèrdua d’adequació social, ja que experimenten dificultats a l’hora de relacionar-se amb els altres.

Mentre que els individus amb trastorn bipolar no tenen un deteriorament tan gran com els esquizofrènics, ja que poden portar una vida més normalitzada fins i tot a nivell familiar i laboral. Aquestes persones han de fer un bon tractament farmacològic, portar uns bons hàbits d’exercici, i adoptar una bona capacitat d’identificació de canvis que puguin anunciar una possible fase maníaca o depressiva.

 Quin tipus de tractament tenen aquests trastorns? 

Tant l’esquizofrènia com el trastorn bipolar són trastorns genètics, hereditaris i totalment biològics. El tractament principal per ambdós sempre serà farmacològic per tractar els símptomes, és a dir, evitar els deliris o les al·lucinacions olfactives, auditives, entre d’altres. El que s’intenta amb la medicació és reduir aquesta desagradable simptomatologia.

Hi ha també algun tipus d’atenció psicològica per aquests trastorns? 

El tractament sempre serà psiquiàtric, però es pot acompanyar amb una ajuda psicològica. En el cas de les persones amb trastorn bipolar, se’ls dona informació sobre el què es pot millorar o empitjorar, i es treballa sobretot la identificació de senyals que avisen que la persona pot estar tirant cap un estat maníac o depressiu. Com normalment la mania és molt ràpida, si la persona la reconeix, amb fàrmacs es pot aturar i evitar l’ingrés. La depressió és més lenta, però la mania és més ràpida i en una d’aquestes fases, el malalt pot dur a terme accions desorbitades, com malgastar tots els seus estalvis en un moment, per exemple. El que s’intenta evitar és el desencadenament d’aquest episodis.

I a nivell psicològic què es treballa amb els esquizofrènics? 

S’intenta que tinguin més qualitat de vida. Es treballen habilitats socials, es millora la seva cura personal o l’adaptació al entorn, etc.

Precisament l’entorn com ha d’actuar amb persones esquizofrèniques o amb trastorns bipolars? 

El tracte ha de ser normalitzat i no diferencial perquè això genera molt mal i incomprensió en les víctimes. S’ha de tenir en compte que l’individu amb trastorn bipolar pot encaixar millor en activitats del dia a dia, mentre que a l’esquizofrènic li costa més adaptar-se socialment. Però tot i que siguin persones amb dificultats per relacionar-se, no són perilloses com es diu en moltes ocasions.

Com comentes s’acostuma a relacionar aquest tipus de trastorns amb conductes violentes. Per què és així? 

Perquè quan en alguna ocasió surt als mitjans de comunicació que una persona esquizofrènica, per exemple, ha comés algun delicte, es genera molta alarma social. També s’ha de tenir en compte que no sempre es parla en aquest sentit de malalts mentals, sinó de conductes més antisocials que justifiquen en alguns casos accions delictives per tenir una consideració diferent al patir suposadament una malaltia mental.

Es dóna la sensació al públic de que hi ha una prevalença molt alta de conductes violentes desencadenades per aquests trastorns, però realment és baixa. De fet, una persona amb una simptomatologia psicòtica activa té més risc de fer-se mal a ella mateixa, que a la resta, degut a que percep o sent coses que només ella veu.

Tenen cura l’esquizofrènia i/o el trastorn bipolar en l’actualitat? 

Avui en dia aquests trastorns no tenen cura. Es tracten, però no es curen. I tot i fer el tractament correctament, el pacient pot patir una descompensació. Per exemple, la primavera pels malalts amb trastorn bipolar és perillosa. Els canvis estacionals afecten molt a aquesta patologia.

Evidentment, si no es fa correctament el tractament o es consumeixen drogues, la descompensació està assegurada. Però és clar, les malalties segueixen el seu curs, tot i que el tractament es porti a terme a la perfecció.