Estigma i salut mental

Per Clara Ferrer Capó i Maria Vallvé Aragón

Sempre hi ha hagut persones diferents, especials, que han estat jutjades i menyspreades per la societat. Com, per exemple, algunes de les que pateixen un trastorn mental, com ara l’esquizofrènia i el trastorn bipolar. Tot i que al llarg dels anys la visió d’aquest col·lectiu ha anat millorant, encara avui dia trobem prejudicis molt arrelats i que desencadenen en un tracte injust envers el malalt.

Per tal d’aprofundir en totes aquestes qüestions, hem consultat fonts expertes com ara la psicològa Carla Gavaldà i el psiquiatre Jordi Obiols. Gavaldà treballa en la plataforma digital Obertament i ha fet un màster en Investigació i Intervenció Psicosocial. Obiols, per la seva banda, és psiquiatra i també coordinador d’un programa de doctorat de Psicopatologia Infantil, Juvenil i d’Adults a la Universitat Autònoma de Barcelona. Finalment, Obiols també és autor de diversos estudis,i publicacions científiques i llibres com Esquizofrènia.

Què entenem per estigma?

En la terminologia grega el concepte estigma significava ferida i es referia als signes corporals que mostraven atributs malèfics o poc habituals i que afectaven a l’estatus de qui els presentaven.

Amb els anys, segons explica Carla Gavaldà, teòrics de diferents disciplines han coincidit en afirmar que no podem reduir l’estigma a les manifestacions corporals. Ervin Goffman, sociòleg americà, es va referir a l’estigma com a “atribut profundament desacreditador“, és a dir, com a característica que presenta efectes no desitjats i negatius per a la persona portadora.

Goffman també identificava tres possibles fonts en el sorgiment de l’estigma: les deformacions físiques, els defectes del caràcter (en aquest grup hi entrarien les psicopatologies) i  les singularitats que presenten grups ètnics, nacionals o religiosos diferents els nostres.

En la mateixa línia, Edward Ellsworth Jones proposa l’estigma com a marca que vincula l’individu amb una característica indesitjable i remarca la importància relacional que té amb la discriminació.

També explica que altres col·legues sociòlegs, com Stafford i Scott estableixen una relació interessant amb la desviació, considerant l’estigma com una característica, situació o conducta que contradiu o viola la norma social que porta associades conductes discriminatives cap els desviats.

L’estigma en la salut mental

Quan una persona pateix un transtorn mental, la societat estableix suposicions en base al seu diagnòstic psiquiàtric. Massa sovint caiem en els estereotips. Erròniament, associem esquizofrènia o trastorn bipolar a violènica. Fem servir termes com “bojos” o “rarets” per referirnos-hi, o encara pitjor, els rebaixem intel·lectualment.

you-151415_640

Aquestes idees prefixades  contribueixen a la construcció d’un estigma públic que els mateixos malalts assimilen. Llavors comença a forjar-se l’autoestigma, quan els afectats interioritzen i accepten com a pròpies aquestes representacions negatives i denigrants creades a partir d’estereotips. Tal com adverteix el psiquiatra Jordi Obiols, “les societats humanes, en general, separen i estigmatitzen el que és diferent i com que la malaltia mental greu com l’esquizofrènia implica l’existència d’uns comportaments que els altres no entenem i que ens resulten estranys, això provoca que sigui un grup de gent marginal, com ara els immigrants, entre d’altres”.

D’altra banda, pel que fa a la visió de superioritat envers el malalt mental, Obiols confessa: “Sí que és veritat que l’esquizofrènic té una incapacitat per adaptar-se a la realitat, a una vida laboral, a formar una vida familiar, de fer una vida social normal. Per tant, és un individu que no guanya diners, que no té una autonomia, que depèn dels altres, de la societat… Però el que passa és que la societat potencia tots aquests aspectes”.

Un altra concepció errònia que es té del malalt mental és la violència i el perill de patir una agressió per part d’aquesta persona. No obstant això, Obiols assenyala que la violència de gènere és el tipus d’agressió que predomina en la nostra societat. “La gran proporció de violència que pateix una societat no depèn dels malalts mentals”.

En aquesta línia, el psiquiatra també indica que les paraules i els mitjans de comunicació tenen molt de poder i per tant, poden contribuir a perpetuar l’estigma o, al contrari, aconseguir erradicar-lo. Obiols adverteix que aquest fenomen es fa molt evident sobretot en els problemes de retard intel·lectual. “Els psiquiatres, en un moment donat, feien servir com a paraules tècniques subnormal, idiota o imbècil. Avui dia, cap metge fa servir aquesta terminologia que s’ha quedat obsoleta perquè són directament insults”. Així, Obiols observa que amb la paraula ‘esquizofrènia’ passa el mateix: “Aquest terme ja té un valor negatiu i una connotació social poderosa. Aleshores hi ha països, per exemple el Japó, que ja fa temps que varen proposar un canvi i l’han fet i, en lloc d’esquizofrènia, parlen d’una síndrome de disfunció de disharmonia cognitiva”.

Per tant, les persones que pateixen una malaltia mental han d’afrontar una doble dificultat: la malaltia i els prejudicis discriminatoris.

enferma

Com podem afrontar l’estigma?

Per reduir l’estigma públic, des de la psicologia social i la sociologia, es proposen tres tipus d’estratègies: educatives, de contacte i de protesta.

Les estratègies educatives pretenen desafiar els estereotips sobre salut mental informant-ne a través de llibres, pel·lícules, pàgines web, anuncis o programes.… Un exemple d’aquest tipus d’estratègia el constitueix el programa de La Marató de TV3. Segons assenyala Jordi Obiols, aquesta iniciativa reflecteix la voluntat d’una part de la societat per integrar els malalts a la comunitat en comptes de separar-los i diferenciar-los d’aquesta. Així, aquest programa català ha dedicat algunes edicions als trastorns mentals severs com l’esquizofrènia i el trastorn bipolar.

Les estratègies de contacte interpersonal amb els membres del grup estigmatitzat, que serveixen, segons ens explica Carla Gavaldà, per disminuir els nivells de prejudici. Un exemple serien les xerrades informatives que professionals com la psicòloga Susana Ochoa, del Parc Santiari Sant Joan de Déu, organitzen en escoles i instituts. En aquestes xerrades conviden un malalt a explicar la seva experiència personal als alumnes i després obren un torn de preguntes i un debat. Així, sentint la seva història i dialogant amb ell, humanitzen el transtorn i es desfan de pors i prejudicis. Segons deia Ochoa en el col·loqui ‘El repte de superar l’estigma’, organitzat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balerars, està comprovat que aquest tipus d’activitats són efectives. Abans i després de les xerrades fan un test als alumnes i en comparen els resultats, que mostren com canvia la percepció que tenen de les persones afectades d’un trastorn mental.

Les estratègies de protesta, en canvi, s’utilitzen per reivindicar un tracte més just per part dels mitjans de comunicació per tal de modificar la percepció que es té de les persones que pateixen trastorns mentals. N’és un exemple la web d’Obertament, que treballa des del 2010 per a sensibilitzar tant als mitjans de comunicació com a la ciutadania a través de projectes comunitaris i de l’activisme.

Els grups de suport

Per altra banda, de cara als malalts, per reduir l’auto-estigma i per gestionar millor la malaltia, existeixen els grups de suport. Segons Gavaldà, són útils perquè:

  1. Treballen en grup i, per tant, s’hi identifiquen. Això els serveix per amortir els diversos efectes adversos que els provoca l’estigma.
  2. Milloren la qualitat de vida, partint del principi dajuda.
  3. A més a més, actuen mitjançant la radiodifusió. Aquesta produeix beneficis addicionals en comparació amb la divulgació discriminada, fomentant el sentit de poder sobre l’experiència de malaltia mental i l’estigma.
  4. Promouen estratègies de protesta i contacte, que com deien abans ajuden a reduir l’estigma públic.

Com tractar els malalts?

Tal com explica el psiquiatre Jordi Obiols, les persones han de tractar aquests malalts de la forma més natural possible. Malgrat tot, Obiols reconeix que a l’hora de tractar amb aquestes persones pot haver-hi alguns problemes: “El que passa és que no és fàcil i hi ha molts pacients que són complicats”.

El psiquiatre explica que sí que poden fer vida normal però que també depèn de la persona. “N’hi ha que estan molt malament i necessiten molta ajuda perquè són molt dependents i no poden treballar… Alguns sí que poden treballar i assolir un cert grau d’autonomia i de fer vida, fins i tot, més enllà de la família”.

Enllaços d’interès:

“Reflexiones en torno a la estigmatización social de la locura comprendida como esquizofrenia”:

http://www.psiquiatria.com/revistas/index.php/psiquiatriacom/article/viewFile/1090/1048/

“La psicología clásica ha olvidado el aspecto emocional”:

http://elpais.com/diario/2010/07/28/paisvasco/1280346013_850215.html

AMUNT (L’eufòria bipolar), un documental de Berta O. Peix: